El cinema pot servir per explorar la realitat. Gonzalo Herralde ho pensa així des de la seva primera pel·lícula -underground i políticament en guerra oberta contra el franquisme- fins a treballs més recents fets per preservar la memòria d'experiències fugisseres: representacions teatrals, emissions televisives, trobades amb escriptors, exposicions...Ha estat el primer a psicoanalitzar cinematogràficament un dictador, el primer que ens ha fet mirar als ulls un assassí i el primer a recordar-nos com s'acaben totes les febres de l'or. Sovint ha anat a contratemps, anticipant-se als fets o focalitzant allò que perdem per oblit, inconsciència o manca de respecte pel patrimoni cultural del país.