Ícar és el darrer poemari d’Adrià Targa, poeta tarragoní que amb el seu segon poemari, Boques en calma (2010), s’endugué el premi Gabriel Ferrater de Sant Cugat i que des d’aleshores ha mantingut els seus versos en silenci. Ícar és el mite transportat a la urbs del segle XXI i llegit a través d’uns ulls encegats –podria ser per la llum– que el reformulen per fer-se’l seu a cop d’skate. Un poema llarg acompanyat d’il·lustracions que el situen a l’ambient on llisca i s’enlaira. Trenta estrofes on, com diu Arnau Barios al pròleg, «Retens amb la paraula aquest anhel que en té prou de ser anhel, només un moment, però el millor moment, abans de caure». Ícar va acompanyat de set poemes inicials que, tot i ser-ne satèl·lits, actuen de prefaci unitari del mite que se’ns representa a continuació, «retingut en un vol brevíssim, que ho comparteix tot amb l’instant de fascinació per la bellesa».